choose your language

Se ha producido un error en este gadget.

DELIROSCOPIO

Loading...

martes, 19 de abril de 2011

"TARRAGONA, CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA 2012": Dramàtica història d'un logo i un dofí


Trenco el llarg silenci que ha imperat a les catacombes d'aquest "perro eléctrico" per parlar d'un dels últims encàrrecs portats a terme.
Fa poc més d'un mes vaig ser contactat per l'ajuntament de Tarragona pel disseny del logo d'una titulació honorífica que cada any es concedeix a una ciutat catalana, la "capitalitat de la cultura catalana", que sembla ser l'any vinent recau a la nostra ciutat. Després de documentar-me una mica respecte a a questa fundació i assegurar-me que no hi haguessin connotacions de caràcter polític darrera vaig accedir, entre altres coses perquè l'experiència em feia il.lusió.
Inicialment i donat un cop d'ull als logos de les precedents ciutats vaig veure que la cosa era bastant sencilla si es pretenia mantenir la mateixa dinàmica, és a dir, logos de caracter digital, ben pulits, ordinats i sintètics. l que normalment es fan en aquest tipus de feines. Tot i així vaig decidir que ja que tenia l'oportunitat de deixar la meva petjada, no sortint d'aquesta dinàmica de "caracters informàtics" miraria d'imprimir alguns dels meus trets característics, com no, relacionats amb el meu estimat art seqüencial. agafeu-vos bé abans de veure les primeres proves perquè sòn una anada de la perola important:

Inicialment vaig pensar a la figura d'un animal fantàstic, el "grifo" de Apolo, Déu relacionat amb les arts i la cultura. com veieu al llom té aquestes filigranes de tinta que m'agrada fer obsesivament i que utilitzo sovint als meus còmics.
versió en color
Ara un deliri totalment dadaísta vanguardista de principis de segle XX que si més no desperta hilaritat, i que només un desquiciat dibuixant de còmics podria elucubrar com a logo:

suposo que a aquest punt els presents a la reunió de presentació començaven a dubtar de la meva salut mental.
Però continuem amb les anades d'olla conceptuals. Aquest no necessita comentaris:

se'm va presentar al cap garabatejant a un "Quiz".

Aquí però ja apareixen uns elements que no marxaríen del logo definitiu, si més no del seu plantejament general:


tinta pura, i amb les meves característiques filigranes, aquestes figures representen el dofí i la lira d'Arió. La llegenda grega diu que Arió, poeta líric va ser atacat a la seva barca per uns piratas, i per fugir d'ells es va llençar a la mar amb el seu instrument. quan estava a punt d'ofegar-se, un dofí va sortir a la superfície i va salvar el poeta portant-lo a terra. El dofí doncs representa en la cultura clàssica grega el protector de les arts i per extensió de la cultura.

Després d'aquesta primera sessió em vaig adonar que m'havien contactat precisament per que mirés de fugir de les acotacions més convencionals que caracteritzen aquests tipus de logo, disseny digital, lettering photoshopic, contenció gràfica. Perfecte! de fet el meu terreny defuig precisament d'aquests conceptes. La improvisació és el meu fort.

Vaig optar per la explosió. Quan pensava en la cultura catalana, més que veure imatges tradicionals o obres d'art literàries, pictòriques...veia elements, elements naturals, que representaven amb tota la seva força la singularitat de la nostra terra, i els elements que destacaven, obviament, eren el foc i l'aigua. El foc candent, explosiu, espurnes elevant-se enlaire. El foc tant omnipresent en la cultura catalana tradicional i actual. I l'aigua brava, la força del mar mediterrani, les ones blaves esclatant majestuosament contra les roques i salpicant-ho tot, gotes, escuma elevant-se enlaire.
espurnes i escuma, foc i aigua. Dos elements aparentment antitètics però en realitat complementaris.

I com representar en llibertat aquests elements? sense dubte impossible fer-ho amb la fredor digital d'un programa d'ordinador. De seguida em vaig adonar que el mitjà més apropiat, la técnica idònia per fer-ho era l'aquarel.la, tant lliure i imprevisible com els elements naturals que volia representar.
L'aquarel.la viatja per aigua i s'expandeix de manera que mai és al 100% controlable, com no ho es el foc, com no ho és la mar.

Volia trobar la manera de fer 2 logos en un. Representar aquesta dicotomia en una sola imatge, però com fer ho? només hi havia una manera, jugar amb la varietat cromàtica...i casualitat de la creació, el blau mediterrani que vaig utilitzar, cambiant d'espectre, negativitzat, donava automàticament un taronja d'erupció volcànica, de lava, de foc viu, com si tots dos elements demostressin d'aquesta fortuita manera que efectivament estan interconectats. El foc i l'aigua col.laboraven amablement amb les meves pretensions com si fossin ells mateixos els que haguessin fet aquest suggeriment.

Neix així la que seria la imatge que per mi representava tots els elements que volia ficar en joc:

l'explosió d'aigua (el mar mediterrani)


i l'explosió de foc (erupció volcànica o focs artificials)



Aquestes imatges reflexaven a la perfecció ambdues celebracions dels elements a la màxima potència d'activitat. Les lletres que conformaven el nom de la ciutat anaven "in crescendo" fins al punt àlgid on la "o" de Tarragona explotava, en blau com ona contra penya-segat, en taronja com erupció de volcà o foc d'artifici, que esquitxaven l'última síl.laba amb les espurnes de foc, l'escuma de mar. 
Dos logos que sòn un, contrastats i complementaris. Tots dos coronats per la presència d'aquest animal real i màgic a la vegada que és el dofí, nexe amb les arrels clàssiques de la nostra cultura, per a mí tant importants, sent ma mare professora de grec i havent-me inculcat de ben petit l'amor per la mitologia. Nexe també amb la nostra infància i amb el que la cultura representa pel nostre desenvolupament com a éssers humans.

El dofí també representava per a mí un element figuratiu en un logo caòtic, dispers, lliure com és aquest d'aquarel.la, un punt de referència que em reporta a la representació significativa. Sempre he defugit per principis de l'estetisme buit de contingut que ha fet molt de mal a l'autenticitat creativa. 

Malauradament el món institucional no és tan poètic, i a efectes pràctics un logo ha de tenir bona visibilitat fins i tot reduït a grandàries mínimes. Aquesta imatge, amb tota la seva potència imaginària no resultava pràctica a l'hora de fer les seves funcions com a petit logo a peu de pàgina.

I així començà el calvari de les recomposicions i posterior eliminació d'elements.
En la meva lluita miro de salvar la presència de totes i cadascuna de les connotacions originals, fins i tot a un punt veig perillar la técnica de l'aquarel.la en pro de la visibilitat neta del logo, retornant així de manera poc conscient a aquella quotidianitat digital de la que volíem fugir inicialment.

A continuació algunes de les redistribucions i variants, divagant per trobar un equilibri entre la practicitat i l'essència:



Aquest suggeriment de color pla va suposar el moment més dramàtic del procés. Ara confesso que si hagués estat aquesta la tria m'hauria desvinculat del projecte de manera definitiva.


Finalment i després de quasi un mes de lluites i modificacions cau noblement el dofí, però aconsegueixo mantenir la dicotomia aigua-foc, i l'esperit lliure de l'aquarel.la. La seva essència roman, i m'agrada pensar que l'amic dofí s'ha re-endinsat dins les aigües del mediterrani per reaparèixer d'un moment a l'altre al seu paisatge de foc i mar. Que tot i no estar representat físicament al producte final, el seu esperit continua saltant entre escuma i espurnes, ones i flames, i la seva presència es fa notar de manera intuitiva.
Per això el logo m'agrada, pel mateix procés, per la mateixa lluita, per les batalles guanyades i també per les perdudes.
...i per això el defensaré encara allà on calgui, amb tota la força que li dóna la seva història.


Un agraïment al Jordi Abelló pel seu recolçament, i a tots els que han confiat en mi per aquesta tasca.

Elchicotriste